Prenc la ruta de Kaldidalur per acomiadar-me de les muntanyes. És un port de 709 metres que rodeja la glacera de Langjökull per l’oest. L’inici és lent, bona pista amb poca pluja però les cames no tiren. Aconsegueixo superar les pujades sobre la bici però les cames es queixen. Aprofito el bon estat de la pista per avançar còmodament. Carai! Em passen autocar normals i tot!

L’alegria dura 8 kms fins la cruïlla que porta els busos a la glacera. Està clar que si interessa la  carretera la mantenen en perfectes condicions. La meva continuació no és tant transitada, per tant, pedres a dojo. Culminant la pujada apareix la pista trepitjada, hi ha una màquina aplanant el terreny. M’alegro de veure l’home treballant.

A l’inici de la baixada coincideixo amb dos francesos que van en sentit contrari. Van molt equipats i m’interesso pel seient que porta el noi. És d’una marca italiana i té molt bona pinta. Faré recerca per internet.

Baixada trepidant i llarga que em porta fins l’inici de l’asfalt, a on hi ha un caseta de socors molt ben condicionada per casos d’emergència. Els 23 kms de carretera em porta a Pingvellir, la seu de l’antic parlament islandès. Un lloc sagrat pels illencs.

Acampo, em dutxo i quan dino cau un bon ruixat. Després vaig al bar a fer un cafè i escric al blog. Segueix el cel tapat però decideixo visitar l’espai Patrimoni de l’Unesco. M’encanta el lloc. Quin encant que té. L’hora intempestiva de la visita em permet deambular amb la bicicleta per tot arreu. Només queden les restes de turistes.

L’endemà em desvetlla un fort vent. El temps segueix inestable. Ja fa quatre dies. Esmorzo amb unes noies molt joves alemanyes. Quin coratge! També van en bicicleta. Porten 4 dies i s’ho agafen en calma, tenen un mes per endavant. Són molt espavilades, aprendran molt en aquest viatge que continuaran un mes més fent interrail pels països escandinaus. Ja m’hauria agradat haver fet aquest viatge a la seva edat, tot i que, quan jo tenia divuit anys estava molt empanat. Arribaran lluny!

Carretera i manta cap a la capital. Durant 35 kms només em passen 10 cotxes però en sentit contrari és un continuu de cotxes i autobusos camí del Golden Cercle. Fa molt vent. Toca lluitar i a les baixades vigilar molt!

A uns 15 kms de Reykjavík comença un entramat de carrils bici que em porta cap al centre de la major població del país. Trobo una benzinera que fan hamburgueses a un preu assequible i en demano una i després una altra. Són les dotze i tinc molta gana! Deixo baixar el menjar prenent un cafetó.

Pedalo de nou cap a la botiga de bicis per pillar la caixa per la cleta. Em donen una caixa petita, la que tenen, però ja m’espavilaré. Tocarà desmuntar les dues rodes. La caixa i jo arribem al càmping que es troba al costat de la piscina, el camp de fútbol i el jardí botànic. Un lloc molt transitat. Punt neuràlgic de l’inici i finalització de molts periples per l’illa. Al costat, també hi ha un alberg. Molt d’ambient.

M’instal·lo ràpid i contracto el bus per l’endemà que em portarà a l’aeroport. Toca anar a trobar-me en Gísil, del Club d’Orientació Hekla. Porto dies parlant amb ell via e-mail. No hauré pogut compartir un entrenament amb els del Club, però almenys, em proporcionarà uns mapes de circuits permanents d’uns parcs de Reykjavík. El saludo a la feina, xerrem de curses d’orientació i m’encamino cap al Parc de Öskjuhlío. Gaudeixo de l’orientació i de les vistes que proporciona el turó a on es troba el parc. Després segueixo visitant els punts més interessants amb la bicicleta.

En l’últim monument em trobo amb una argentina que està passant cinc dies a l’illa abans de gaudir del sol de Lisboa i després tornar al seu país. Aprofito perquè em faci la última foto del viatge en l’escultura: el Viatger del Sol (Sólfar).  És una escultura de Jón Gunar Árnason. És un bot dels somnis, una oda al sol. Evoca un territori per descobrir, un somni d’esperança, el progrés i la llibertat. Preludi del meu pròxim gran viatge a sud-est asiàtic a partir del 22 de setembre del 2017. Les papallones m’esperen a l’Índia, Nepal, Tailàndia i ja veurem a on més!

L’últim dia empaqueto la bicicleta amb alguns problemes, no puc descollar els pedals!!! Solució… posar-la a dins de la caixa amb els pedals… A veure què em diuen a l’aeroport… La caixa petita… també m’obliga a desmuntar les dues rodes. Utilitzo dos pops per fixar la caixa i la poca cinta americana que em queda. Protegeixo la bicicleta amb cartrons i roba.

A tocar les dues em recull l’autocar petit que em portarà a l’aeroport. La conductora és una madrilenya mig catalana ;), ve molt per les nostres terres i parla el català, molt eixerida. M’assento de copilot i passem tota l’hora del trajecte parlant de viatges i de treballar a l’estranger. Ella té molta experiència amb el tema, a treballat a molts països. Aprofito per agafar el seu contacte i assabentar-me de com s’ha de fer per treballar a Islàndia.

Embarco sense problemes i gaudeixo de les últimes vistes de l’illa. Quin paradís Islàndia! Quin viatge m’ha brindat! Tornaré! Takk!!!

VOLEU!!!