Namche Bazaar, població situada en un amfiteatre natural, el lloc s’ho val. Hi ha de tot; botigues, bars, bakeris, supermercats, bancs, més botigues, una escola, unes fonts faraòniques en construcció i unes vistes de les muntanyes espectaculars.

Estem allotjats en una guest house petita i familiar. L’amo ens ofereix una hospitalitat aclaparadora. És un sherpa (traducció: gent de l’est). La seva dona cuina de meravella. Estem com a casa.

Marxem cap amunt a fer una passejada per tastar cotes més altes perquè el cos es vagi adaptant. Quin dies i quina vista del cim Amadablam. Què té aquest cim? Com enlluerna!

Em separo dels meus companys que no tenen gaires més ganes de caminar i m’aventuro en solitari pels preciosos poblats de Khumjung i Khunde. De baixada em perdo per uns corriols que no surten al mapa. Gaudeixo com mai de l’aventura.

Després d’un dinar copiós, voltem per Namche saltant de botiga a botiga. Finalment acabem en una Bakeri alemanya. Compartim dolços de tota mena per combatre el picant dels àpats!

Sortim remuntant la primera vall, situada a l’est, direcció Thame. Creuem un bosc frondós en el qual observem fauna autòctona, cabres… Fem una parada per dinar i continuem creuant un gran canyó que ens encamina a Thame. Decidim continuar fins una població més petita i ens aturem en un hostalatge familiar. No hi ha turistes, estem sols. Bé… sols sols… rodejats de naks! La femella del yak és diu nak, i són les subministradores de la matèria prima del formatge yak.

Pel matí, una de les filles, ens acompanya a visitar un monestir budista de la zona. Estan construint més habitacions pels monjos. Un arquitecte de Nova Zelanda coordina les operacions. Entrem a la nau central i fem una donació.

Unes dos hores ens porten a Lumde, 4700 metres. Fa fred i l’alçada es comença notar. L’endemà al matí els dos txecs s’aixequen de mala manera després de passar una mala nit. L’equip es redueix a tres integrants per l’etapa d’avui, els txecs s’agafen el dia lliure, de descans. Ja ens atraparan a Gokyo.

De bon matí i amb una fred remarcable fem els primers 400m d+ per atrapar el sol. Parada oportuna pel segon esmorzar. Els dia és anticiclònic total, cap núvol. En Torben i jo ens distanciem de la Vicky fins el coll després de superar un tram final de 200 d+ duríssims en els quals cada 20m hem de parar per agafar el poc O2 que ofereix l’alçada. Un cop a dalt observo que la Vicky té problemes per avançar des de l’atalaia que m’ofereix el coll. Renjo La 5360m. Decideixo baixar a ajudar-la. L’animo i la descarrego del pes que l’impedeix avançar. Un gel l’acaba de donar l’impuls final. Bufant arribem a l’objectiu desitjat. Un cop a dalt la fatiga s’oblida i una llarga sessió de fotos ens aboca a les 15h. Ull que hem de baixar encara. Ens queden 3 hores fins al llac que divisem; Gokyo.

Trams tècnics de baixada i la fatiga acumulada ens porten al idílic paratge de Gokyo.

Passem un dia descansant, esperant la reincorporació dels txecs. Arriben per la tarda i la nit conec una catalana de Torroella de Montgrí, al costat de casa.

De matinada, no puc dormir, el company d’habitació no es troba bé i no em deixa vetllar el son. Decideixo marxar muntanya amunt, a veure la sortida del sol des de Gokyo Ri, 5360 metres. La decisió és molt encertada pel moment que em depara: mar de núvols i el reflexa del sol al Cho Yu, més de 8000m piramidals. El despertar el comparteixo amb un grup de xinesos i francesos. Més tard apareix un català amb uns bons aparells fotogràfics. No és la primera vegada que visito Nepal em diu.

De tornada esmorzo amb la tropa. En Honza i en Torben segueixen malalts i visiten el metge. Una parella de doctors voluntaris britànics els revisen i els recepten unes pastilles, no és greu. Per la tarda caminem unes dues hores i mitja que ens aproximen, creuant una morena glacial, cap al següent coll. Ens trobem a Dragnag. Allí ens trobem la catalana que va amb dues noies més; una navarresa molt simpàtica que gesticula l’anglès i una noia gallega que no tira, el recorregut és massa exigent per ella. El seu grup es fragmenta per moments i la paciència s’esgota. També ens retrobem amb dues noies de Suïssa, molt eixerides. Les anirem trobant durant el recorregut.

Pel següent coll ens recomanen sortir aviat ja que l’avenç del dia possibilita la caiguda de roques per l’estret pas muntanyenc. Així que la professó comença a les fosques i a l’arribada al punt crucial, els grups nombrosos i excitats treuen l’encant del lloc. Cho La 5420m. Per arrodonir-ho durant la pujada he de fer una parada tècnica per buidar l’intestí i les forces no m’acompanyen. La meva concentració és única i màxima per batre l’alçada. Estic fet pols. De baixada em recupero i l’estampa del cimot Cholaste m’alegra denou.

Dzonla, petita població repleta de Guest House plens de gom a gom. Pillem les últimes habitacions gràcies a un company canadenc que ens les reserva unes hores abans. És temporada alta i es nota. Hi ha gent que ha de dormir al “dinning room” perquè us feu una idea.

Què fem demà? Aquest és el dilema. Entrarem a la vall que condueix al EBC (Everest Base Camp), paraula mitificada. Tenim dues poblacions pel camí: primer Lobuche i després la meva turística i sobrevalorada Gorakshep. Finalment decidim tirar fins a la última població i fer nit allà, pagant el que demanen per dormir i els àpats. Preus molt europeus! Per la tarda pugem a Kala Patthar, el punt més pròxim al majestuós Everest (5555m). Brutal “Sunset” i millor nit estrellada que gaudeixo en solitari de baixada.

L’endemà ens llevem molt castigats. Els dos alemans decideixen caminar cap al EBC. La resta no ens motiva i tirem a baix cap Lobuche, a descansar, que demà ens toca l’últim pas: Kogma La.

Arranquem cap amunt, els tres valents, els dos txecs i jo, cap el tercer pas. Tocat, en Honza, dona mitja volta despres de 20 minuts caminats. Ho ha intentat però la forta tos que arrossegar l’estar matant. Continuem en Marcel i jo, acompanyats del canadenc Robert i el seu porter que ens guia pel mig de la morena glacial anomenada Khumbu que ve de l’Everest.

A mitja pujada ja veig que no és el dia d’en Marcel. Ho lluita, quina capacitat de patiment, i arriba a dalt com un campió. Ascendit coincidim amb una parella canadenca, d’origen txec. Coll poc transitat amb les millors vistes dels tres passos. Gaudim del panorama i ens fem les pertinents fotos. Kogma La 5535m.

De baixada, assumim els dos que no seguirem fins a Chukung, ja que estem molt cansats. Deixarem el cim de Chukung Ri per un altra dia. Així que caminem més, però baixem més, fins a Dingboche. Ens comuniquem per whatssapp (pots accedir a internet Aa través d’una xarxa exclusiva de la zona pagant una targeta 4€ de 200MB de dades) amb la resta del grup. Estan més avall, ens retrobarem a Namche l’endemà.

Tot baixada, ja era hora! Caminem esquivant els ansiosos trekkers que van direcció al EBC. Trekkers en solitari, en grup, amb guia, amb porters, etc. L’objectiu el mateix, la forma d’aconseguir-lo diferent. Adaptat a tots els nivells i comoditats. Les rues de yaks carregats, animals adaptats a l’alçada, també sovintejen.

L’equip UP & DOWN es retroba a Namche amb el nostre ja amic Lakhpa. Aquests dies són festius i en Lakhpa ens mostra i comparteix els seus rituals. Ho vivim amb ell. Pregàries i ofrenes als Deus. Ens ofereix el te amb llet sherpa.

Durant el dia visitem dos cops el Liquid Bar: sessió de pel·lícula. La primera, sessió tarda, sobre el primer ascens a l’Everest i la segona, sessió nocturna, que ens captiva l’atenció, sobre la tragedia del K2. En el local, coincidim amb tres indis , que molt lentament van anar aconseguint el seu objectiu durant el trek. Recordo veure’ls patint durant el coll de Cho La Pass, això sí, amb un somriure a la cara. Molt bona gent. Durant tots aquests dies a la muntanya vas formant una petita família temporal i uns records per sempre. També tenim temps per unes cerveses i rom típic nepalès.

Ens acomiadem de la família Lakhpa: gràcies per tot, ens hem sentit com a casa!

De camí cap a Lukla, l’equip es torna a separar. Els dos txecs decideixen tornar a peu i en Jeep, això suposa, 4 dies: 3 a peu i un amb transport terrestre. Els dos alemans i jo, ja en tenim prou, Kathmandu ens espera per descansar.

Nit a Lukla i l’endemà vol. Tenim sort, fa bon temps i les avionetes (15 places) surten sense retard. Depèn del dia, no hi ha vols o no es programen tots. Les muntanyes manen. El mini aeroport i el vol, digne de viure una vegada. Durant la petita espera em retrobo amb una parella francesa de Toulouse que passa la seva Lluna de Mel per la zona.

Arribada a Kathmandu, torna la bona temperatura i una alçada normal, o sigui, l’O2 que estem acostumats, això sí, una mica contaminat. Molta gent passeja per la capital amb mascaretes, la qual cosa, encara no m’he acostumat. Em dona mal rotllo el seu visionat.

Unes dies de calma, àpats (pizza tonight!), lectura i passejades per recuperar-se de l’esforç m’esperen.

El dia 30 d’octubre torno cap a les muntanyes. Aquest cop per portar a terme el projecte Blue Morpho Langtang: reconstruir una casa a la Vall del Langtang amb la companyia d’en Josep de Berga i els locals de la Vall.

La campanya de recollida de diners per la causa no ha tingut molt d’èxit. Dedueixo que la moguda Catalana no ha ajudat a captar l’atenció. Tot i així; els diners recaptats, un total de 170 € (gràcies!), seran molt ben rebuts pels més necessitats.