L’expedició va començar el dia 6 de novembre del 2018. Una analítica rutinària feta el dia 5 de novembre del 2018 va marcar el camí. 

  • Et trobes bé? Has tingut febre? – em comenta la doctora de capçalera per telèfon.
  • Sí! Em fa una mica mal el cap. Però res important.
  • Mira… que la analítica ha sortit que tens les defenses baixes.
  • Aaaahhh!! Gràcies doctora.
  • No no… que demà, dimecres, tens una analítica més exhaustiva i divendres visita a consultes externes del Trueta.
  • Com? Si aquesta nit volo cap a Granada.
  • “Va ser que no”… em comenta seriosament.

Penjo el telèfon incrèdul.

Començo a mentalitzar-me que alguna cosa no va bé. Ja som divendres i entro a consultes externes, poso la targeta, i la màquina m’indica planta 0, passadís d’oncologia i hematologia. El color que decora les parets presagia el meu temor. La doctora em comenta que m’han de fer una prova dilluns per confirmar què tinc. Si no em truca abans, ens tornem a veure divendres que ve.

Tres hores després de fer-me la prova de l’absorció del moll de l’ós sona el telèfon.

  • Hola Toni – Sóc la doctora D.
  • Glupssss… Hola. – responc entretallat.
  • La prova ha sortit quelcom maligne. Demà ingresses al Trueta a les 8h del matí. Ah! I porta la motxilla amb les coses personals perquè hi estaràs uns dies.
  • … No recordo que li vaig respondre. Vaig quedar-me congelat. Al costat tenia la meva estimada que em diu: – Què passa? No li responc. La sento com si em parles des de molt lluny. No sóc capaç d’articular paraula. La seva preocupació va en augment, la qual cosa, em fa tornar a la realitat ràpidament per donar-li resposta. Les llàgrimes salten i l’angoixa ens envaeix. El primer que se’m passar pel cap és dinar, o sigui, menjar el que més em vingui de gust i prendre una cervesa.

Acompanyat pel meu germà i la meva companya entro per la porta d’admissions de l’hospital Trueta de Girona. Les sensacions són contraposades. Què faig aquí? Si em trobo bé! Em limito a fer el que toca i no pensar més. 

Saludo el company d’habitació i em poso l’uniforme de treball pels següents dies: el pijama amb els colors de l’ICO (Institut Català d’Oncologia); el taronja i el blanc. Al cap d’una estona passa la doctora i pronuncia les paraules temudes: leucèmia.  Més tard ja porto una via al braç i comencen el reguitzell de proves per afinar el diagnòstic.

Per fortuna, la doctora m’ha respost satisfactoriament a la pregunta: La meva leucèmia la podem curar?

Així doncs, el xip s’activa automàtic, cal confiar amb el bon fer de les doctores i fer molt de cas. La disciplina m’acompanyarà els pròxims dies. 

37 dies després surto de la vuitena planta del Trueta. Una forta quimioteràpia ha sacsejat el meu cos. El primer pas en el tractament ha sigut positiu. Torno cap a casa per passar el Nadal. Toca menjar molt i el que vulgui, respirar l’aire fresc de l’exterior i descansar molt.

El segon “round” serà d’aquí quinze dies. Una segona quimio que m’encaminarà cap al transplantament de mèdul·la òssia. La fortuna m’ha acompanyat i el meu germà i la meva germana són donants amb compatibilitat 100%.

El 4 de gener torno a ingressar a l’hospital. Ja sóc un “veterà” i sé el que em trobaré. Ja sóc un conegut pels diferents torns de personal de la planta: infermeres/s, auxiliars, zeladors, doctores/s,  personal de neteja, dietistes, psicòloga, fisios, etc. Un gran equip, una gran família.

Iniciem el tractament amb dificultats però després, tot va com una seda. 4 setmanes després torno travessar l’anhelada porta cap a l’exterior. Que poc que necessito per ser feliç. 

El meu cos ja està preparat pel transplantament. Can Ruti, l’hospital Trias i Pujol de Badalona, m’espera.